De camí a casa

Ver mapa más grande

La història més real de la meva vida.

I – La guspira

El tè de llimona calent em refrescava la boca seca de la ressaca d'un 2012 en què aparentment el món no havia acabat. Havia vist l'ultima lluna de l'any amagar-se poruga rere una negror compacta de nuvols espessos. Havia obviat el raïm en una meditació on vaig donar gràcies a tots els mestres i a l'univers; vaig demanar a Avalokistesvara, als angels, a Déu i als déus i al coyote i al Sol i a la Lluna que m'acompanyessin, i inspisació a tots els budes que coneixia, i vaig resar per totes les coses i totes les persones. També havia vist el primer sol de l'any alçar-se imparable des del primer raig de llum fins l'ultim, creant una corona daurada perfecta a l'horitzó, i més tard enlluernant la infinita filera de cims nevats que formen l'Himalaya, mentre jo seia sobre la gespa freda d'un gener també fred, a un parell d'hores en bus de Kathmandu.

Pensava en totes les coses i en cap en particular, fent allò tant desaconsellable de viure en el passat i el futur. Bebia tè i el sol ja m'escalfava la pell descoberta i sobretot la cara, i estava content però em sentia cansat. Estava content perquè tot m'anava “bé” però em sentia cansat perquè no havia aconseguit allò tant desitjable de deixar enrere la ignorància d'una falsa humanitat interessada i materialista. M'entristia pensar que contribuia de manera negativa en tot allò i dubtava de la puresa del camí que caminava. Em preguntava quan autèntica era la realitat que vivia i valorava les meves pors. Reflexionava sobre tots i cadascun dels meus pensaments comparant-los amb la veu del meu cor i la meva ment s'anava concentrant amb calma i diligència.

Passaven els nuvols igual com ho fan les hores i vaig entendre que no havia viatjat tant lluny per viure la mateixa vida de sempre però en un indret exòtic, i per uns moments vaig tenir clar quin era el sentit de tot allò. Vaig decidir que em dirigiria a l'oest per terra i que al cap d'uns 10.000km trobaria casa de la meva mare, i per tant a la meva mare que deixaria el que estigués fent per rebre'm plorant d'alegria en veure el seu fill després d'una llarga espera, i patidora com és ella, comprovant el meu estat i comentant el meu aspecte sense intentar contenir les llagrimes que li salarien els llavis. I també trobaria casa dels meus colegues i el garatge on tenim els instruments, i fariem vibrar el terra amb el fuzz mes guarro i un volum insanament alt. Fariem excursions i beuriem birra freda i fumariem i parlariem de moltes o de poques coses però riuríem i compartiriem “el temps perdut”. Ho tenia clar. Aconseguiria l'equip necessari per dormir, menjar i “tirar milles”, perdent-me en la soletat perfecta, física i dels meus pensaments, i escoltant el silenci ensordidor que t'envolta quan només el sents tu. Escoltaria la Terra i m'escoltaria a mi, llegiria el cel, les estrelles i els seus astres; tocaria l'harmònica o la flauta o el que fós que tingués i dedicaria totes les cançons als animals i plantes que cantéssin amb mi, i als que no també. Aprendria les lliçons més importants entenent la veu dels rius repicant contra les roques o contra els còdols de platjes en clars perduts per boscos inexistents, dient-me que tot està destinat a desaparèixer i a mantenir-se etern. Aprendria dels savis silenciosos de pobles silenciosos i m'ensenyarien a nivell intel·lectual i a nivell de l'experiència, em creuaria amb altres bodhisattvas buscant la il·luminació o compartint-la des de la pau del nirvana i seguiria el meu propi camí. Trepitjaria sorra, neu, gel, aigua, asfalt, granit, muntanyes i rius i deserts i ho viuria amb tota la plenitud del present. I mentrestant ensenyaria. Ensenyaria el que fós que pogués ensenyar de la manera més humil i compartiria la meva saviesa amb la saviesa de tothom perquè tots ens féssim més i més savis. Això era l'unic que volia.

El sol ja dominava el cel acabant amb totes les ombres de la vall i la matinada, i sorprenentment l'ultim glop del tè encara era calent. Dues àguiles em van donar la bona entrada a l'any sobrevolant el meu cap a poca distància amb les ales ben obertes, deixant-me veure les sanefes de plomes dels seus cossos i les seves urpes. També hi havia corbs, que diuen que poden beneir o maleir només amb la mirada, i em miraven i jo estava convençut que em beneien, i es hi donava les gràcies i sortien volant acomiadant-se cordialment batent les seves ales negres, trencant el silenci.

Em concentrava en el meu entorn quan em vaig respondre'm a mi mateix amb un somriure descarat després de dir-me “Estàs penjat”, i després vaig recollir les meves coses amb la serenor d'un home lliure.

II – Golems de Pedra

El nen de la piga que et serveix el milk tea de 12 rúpies a la Plaça Durbar em mirava com transformava els meus pensaments més o menys abstractes en paraules més o menys equivalents a la meva llibreta atrotinada, com si jo fós l'ultim escriba de l'antic Egipte i ell el millor egiptòleg del món, o simplement com si jo fós un ignorant que escriu qualsevol cosa i ell un ignorant encuriosit per qualsevol cosa. Em va preguntar en quin idioma escrivia i li vaig dir que era català, i com que la seva cara es va quedar igual li vaig dir que es tracta d'un idioma semblant al francès, al castellà i potser a l'italià, però diferent. Crec que amb aquesta explicació el vaig confondre encara més, però no va importar perquè va començar a venir mes gent amb la set de tè calent de primera hora del matí, i ell obviament preferia servir-los a tots abans que parlar amb mi, mentre el seu pare, content de tenir un fill tant treballador, s'assegurava de tenir prou tè per tothom.

Estava assegut als pocs metres quadrats de sol a Pl. Durbar a les vuit del matí mentre els venedors de souvenirs muntaven les seves paradetes de bols i artesania tibetana, figures de budes grans i petites, de diferents colors i materials, kukhuris, màscarès i demés, quan el pidulaire del barri em va clitxar acabant-me el tè i va venir a dir-me “paisa”, que en nepalí vol dir diners, i a fer-me el gest universal de parar la ma quan demanes alguna cosa. A Nepal hi havia bitllets de 1000, 500, 100, 50, 20, 10 i 5 rúpies nepalís, a part de les monedes de 1 i 2 rúpies que guardava per separat per tal de donar-les quan ho cregués convenient. El cas és que li vaig donar la meva ultima moneda de 2 rúpies i de sobte ja estava parlant amb el nen de la piga, que a part de tè li va donar dos donuts refregits, i que potser m'haurien fet enveja si no hagués estat per l'entrepà de formatge de yak i tomàquet que m'havia menjat uns trenta minuts abans. Mirava passar la gent igual com mirava passar el temps, mentre escrivia i rumiava de manera intermitent.

La meva idea de navegar contra la corrent preestablerta seguia en peu i hi pensava de manera ferma i decidida. Havia adquirit l'indispensable per assegurar-me el màxim grau d'autosuficiència possible durant uns mesos, però tenia la sensació que m'havia d'acomiadar de Nepal d'alguna manera digna. Havia decidit pujar els 5.000m simbòlics que separen la ciutat moderna de la ignorància de la puresa més salvatge de la muntanya. Havia decidit dir adéu al cim del món amb una gratitud eterna i enterrar les traces del meu ego a les profunditats del cor de la terra per no tornar-les a desenterrar mai. Volia donar les gràcies a l'univers amb humilitat per la plenitud i abundància de la meva vida, i així ho vaig fer.

Vaig planejar el meu comiat amb extrema celeritat i el matí següent entrellaçava les meves passes en direcció al cel per un camí rocós que s'enfilava muntanya amunt. Els colors d'un matí boirós canviaven de manera ràpida mentre la llum creixia igual com ho feia el volum del so de la natura, mentre jo caminava direcció al Taruche, un turó prou elevat com per admirar cims del tamany del Himchal Ganesh o el Langtang, i des del qual veuria Tibet perdre's en l'horitzó. Avançava amb continuitat inmers en una “meditació del mestre” que havia llegit a un llibre de xamanisme del meu avi, i contemplava com el meu entorn es transformava a mesura que el penetrava amb la mirada i el trepitjava convençut de la nostra comunió.

Sabia de l'existència d'una drassera fins al cim del Taruche però semblava que la mare natura i el desús s'havien posat d'acord per esborrar-ne l'entrada. Vaig decidir seguir un camí de manera aleatoria i caminar-lo fins que em cansés, però abans de cansar-me vaig arribar als peus d'un temple budista en runes. M'hi vaig ficar amb la virtud d'un espia i contemplava les restes d'un incendi, un accident, una profanació o poter tot a la vegada. Trepitjava el sostre, que era de fusta cremada i pedra i que formava una catifa rocosa, relliscosa i de cendra tant negra com intacta. Les tres estatues dels budes tenien els caps i les extremitats arrancades i la sensació qu em transmetia aquell lloc perdut al mig del no res era un pèl extranya. Vaig encendre encens, vaig posar una ploma de corb que havia trobat pel camí a les mans d'un dels budes perquè s'endugués les meves pregàries al cel i vaig seure per calmar i deixar volar la ment. Pensava en el resum dels meus ultims quatre mesos a Nepal i no arribava a res en concret. Mirava el que quedava dels budes i els demanava inspiració, força i saviesa per ajudar-me a afrontar el que venia, i sobretot donava gràcies, donva gràcies per totes les coses.

El sol es precipitava sobre l'horitzó amb el rigor de cada dia i vaig tornar a l'ultim poble que havia creuat per tal de menjar i dormir. Mentre donava voltes buscant una posició còmode per donar pas als somnis que sempre tenia i mai recordava vaig adonar-me que realment estava molt cansat, i només em va fer falta escoltar la mare de la família cantar-li una cançó de bressol al seu nadó per alliberar la baba que se'm cau quan dormo. Aquella nit no em va poder molestar res.

El matí següent tenia fluixera a les cames i no em va importar gens perquè tenia la certesa que pujaria els 3.400 metrets que fa el Taruche i baixaria per poder enfilar la vall del Langtang l'andemà pel matí. Caminava de manera tranquila i constant, reflexionant sobre la muntanya en relació a la vida, i pensava que caminar per allà era una metàfora perfecta de la vida mateixa. Cada passa és com una lliçó nova i cal trepitjar amb seguretat perquè sempre et pot fallar la cama. De fet, fins i tot quan trepitjes amb seguretat i la cama no et falla, pot ser que rellisquis o que la pedra en la que confies es mogui prou com per fer-te caure, en el millor dels casos, de cul a terra. I el que més m'agrada, escollir les passes, superar els obstacles i fer ús de la meva llibertat per escollir cap a on em dirigeixo.

El paisatge seguia amb la seva metamorfòsi constant mentre jo deixava enrere un bosc de pins molt frondós que em va recordar als de Catalunya, i començava a fer saltirons entre i per sobre de les pedres que escarpaven el camí fins al cim. El vent cada cop tenia més força i jugava amb mi com quan juga a torçar palmeres, o com el que xiula quan està content. Al cap d'unes hores qualsevol cosa al meu rang de visió era solemne, pur i viu. Vaig seure al punt més alt a contagiar-me de la màgia d'aquell indret i vaig contemplar la terra fer serralades al meu voltant, allunyant-se en la distància per perdre's en l'horitzó. Vaig estar content d'haver pujat fins allà dalt i en aquell moment vaig saber que no podia haver escollit millor manera de dir adéu a l'Himalaya que visitant algun dels seus tresors naturals. Vaig baixar corrent el camí que havia enfilat gairebé arrossegant-me, esquivant les branques extraviades dels arbres i buscant els rocs grossos per atravesar els rierols, fins a un poblat proper on passaria una nit de tempesta ben aprop de l'estufa de llenya. Vaig haver de donar gràcies fins l'infinit perquè el poble estava completament buit i només una de les quatre cases que hi havia tenia la porta oberta i prou llenya per fer foc i sobreviure una nit difícil.

Tota la nit nevant va ser prou com per multiplicar la bellesa del panorama que vaig veure al despertar. Feia un fred polar, tot era blanc i el camí estava completament esborrat. La neu queia sobre qualsevol superfície com el sucre quan es precipita dins el cafè, o com les boles de porex que cauen sobre el pessebre de Nadal. Vaig deixar unes rúpies i una nota explicant tota la moguda as propietaris, i vaig veure que no era el primer de fer-ho. Els vaig agraïr haver deixat una porta oberta i prou llenya per salvar a solitaris de les muntanyes en situacions delicades.

El cas es que l'espectacle de la néu em va fer sentir vivísim. Jo la trepitjava quan encara era verge i la meva imaginació i supòsits de geografia intentaven dibuixar el camí cap al següent poble per sota d'un mar blanc, mentre ella atravessava les meves botes d'imitació que suposadament estaven fetes per no deixar passar l'aigua i que veia que no feien gaire bé la seva funció. Dialogava amb mi mateix i amb el meu entorn a cada passa, reflexionant sobre el lloc que ocupava en aqusta trama de relacions que és la vida, i desitjant poder compartir la bellesa de l'estat més pur, no només amb les persones que més estimo sinó amb la totalitat d'allò que dubtosament anomenem existència.

Vaig seguir desfent la vall i deixant la neu enrere mentre gaudia del present i somreia amb un somriure que no se'm va treure en molts dies. Aquell dia no feia cap tipus de meditació, simplement deixava que la meva ment jugués com si fós un nen petit, canviant de pensament com si canviés de joguina, sempre volent allò que no té i jugant a fer trucs per fer-me sentir tant alt com baix. Tenia pensat que la vall del Langtang, que començaria l'andemà, la meditaria sencera, des del primer dia fins al punt més alt del Tsergo Ri i el Kyanging Ri, els dos cims de 4.800m i 5.000m respectivament que volia pujar i que em semblava que serien un lloc prou digne per fer adéu amb la ma a tot el que m'havia passat a Nepal, que no era poc, i després la baixaria tota sencera en un dia, que em serviria per superar tot allò que pretenia deixar allà dalt i per tant assimilar tot allò que t'emportes.

El camí a Kyanging, l'ultim poble abans dels cims, s'enfilava fins a 3.800m i em va costar uns tres dies arribar-hi. El primer dia vaig començar a caminar just a la vora d'un riu que impactava sorollosament contra roques arrodonides per l'erosió d'un color blanc o veix apagat. Ambdós costats del riu eren d'un color verd intents típic de la jungla i sovint podies veure famílies de micos saltant pels arbres i ensenyant-te les dents de tant en tant quan paraves a mirar-los. Hi havia mosquits i em sentia com un aventurer per l'amazònia més que un penjat per l'Himalaya, però ja em va semblar bé. La vall era tancada i mica en mica els camins em regalaven desnivells pronunciats més cap amunt que cap avall, però també em va semblar bé. Acariciava el meu entorn amb la mirada així com els núvols clars acariciaven els cims nevats del meu voltant amb la tendresa de l'amor d'una mare. El vent no va voler ser menys i també va jugar al joc de les carícies, acaronant-me a vegades amb més força de la que m'hauria agradat. Tot, tot em semblava perfecte i de sobte em tornava a rodejar el blanc oceà de diamants, estàtic però en moviment, viu i brillant. Kyanging em rebia amb neu a l'alçada dels genolls i la gent del poble deia que els cims es podien pujar tot i que hi havia molta neu. Els innumerables yaks pasturaven movent-se amb molta calma, buscant qualsevol cosa entre els arbustos i protegint del fred els i les petites yaks sota l'abundant pelatge que tenen els adults. Aquella nit vaig tenir fred, l'aigua de la cantimplora estava literalment glaçada i em vaig despertar en reiterades ocasions, però res no podria haver espatllat el que havia de passar els dies que venien perquè faria tot el que volia fer amb allò tant poderós que tenim tots els éssers: el cor.

L'ascens al Tsergo Ri va ser molt assequible. El gruix de neu m'arribava pels genolls però jo m'ajudava amb les plantes i les roques que l'havien atravessat d'alguna manera. La nevada havia estat dies abans i el desgel, tot i emprenyar una mica, permetia posar el peu a algun lloc relativament segur. Vaig sortir cap a les nou del matí i vaig arribar a dalt de tot suposo que cap a les onze llargues, potser les dotze, i em vaig trobar un noi d'Alemanya tocant l'ukelele, fent el seu ritual a la seva manera. Ens vam saludar i jo vaig fer el meu ritual a la meva manera. Li vaig oferir tè calent que duia al termus i vam compartir una ofrena a Shiva que també havia portat amb mi. Vaig estar una estona contemplant dues glaceres gegantines i si feia un gir de 360 graus veia tot de muntanyes blanques que m'enlluernaven i m'obligaven a utilitzar ulleres de sol i protecció solar, però que també em donaven calor i em feien sentir diminut. Vaig avançar el noi aleman quan baixava Tsergo Ri avall mentre em flipava pensant com seria l'espectacle des del 5.000 que pujaria l'andemà. En arribar em vaig menjar una sopa d'all i ceba calenta i em vaig passar la tarda carregant-me davant del sol, amb les mans encarades cap amunt i amb una joia que no m'hi cabia el cor al pit.

La nit va tornar a ser freda però vaig ser més previsor i vaig dormir ben tapadet. L'aigua de la cantimplora es va glaçar igualment però aquest cop vaig dormir d'una tirada. Pel matí em vaig fer un homenatge i vaig esmorzar fort a base de tsampa i muesli, em vaig omplir el termus, vaig pensar en uns versos de la meditació del mestre i vaig enfilar els 5.000m que em separaven del món real. He de reconèixer que l'ascens va ser una mica més complicat que el del dia anterior perque la neu m'arribava a l'alçada de la cintura i només em vaig atrevir a pujar per una cresta sense neu, i que després vaig saber que feia “força” desnivell. Aquell matí caminant va representar la més preciosa, encantadora, difícil, simbòlica i genial de totes les caminades. Estava realment cansat i notava el poc oxígen des de feia una bona estona, però m'importava ben poc. Buscava un ritme adequat per no parar-me quan pensava que anava massa lent, i amb la constància de les formigues que treballen tot l'estiu vaig caminar més i més amunt fins que vaig veure que no es podia pujar més, estava al cim i feia un fred i un vent bastant importants. Vaig beure tè calent i vaig seure a fer unes oracions en particular. Vaig enganxar a un pal una ploma de corb que havia trobat pujant, aquesta per ajudar-nos a volar ben alt, i vaig conteplar el regal de la vida en silenci. Al meu voltant s'alçaven crec que sis muntanyots de mínim 6.000m, pensava en la numerología i en el número 6 però com que no en tinc ni puta idea ho vaig deixar correr i vaig seguir admirant aquells golems de pedra, muntanyes que semblaven dracs de tamany descomunal atravessant la superfície de la Terra i petrificats en l'intent per acció d'algun Déu cruel o per qualsevol altra cosa. Tocava el cel amb els dits i feia adéu amb la maneta. Deixava una part de mí allà dalt i sabia que no tornaria mai a buscar-la. Tenia la certesa que li havía dit adéu a “tot allò” d'una manera digna, i que allò m'havia estat parlant tot aquell temps, i que se m'havia regalat la neu perquè el meu record fós viu com la flama que espurneja abans de desaparèixer. El camí de tornada va ser més llarg del que em pensava però molt més divertit també. Pensava en la lliçó que en Ray aprèn d'en Japhy baixant el Matterhorn a “Los vagabundos del Dharma” de J. Kerouak. El cas és que el tio aprèn que de la muntanya “no et pots caure”, perd la por i la baixa corrent i saltant. Jo creia que de la muntanya si que et pots caure però entenia el que volia dir, i jo lliscava per la neu sense gens de por de les roques amagades, fent cert ús de la temeritat i la irresponsabilitat però gaudint com un garrell en una bassa de fang. Aquella nit una aranya del tamany d'un gra d'arros es gronxava amb la innocència d'una criatura a dos pams de la meva cara cremada per un sol de justícia que m'havia acompanyat aquells dies. Mentre jo m'aixugava els mocs secs al final del meu nas ella es despenjava perillosament i decidida sobre la meva taça de tè fumejant, la qual vaig apartar per evitar una mort innecessària després de fer un glop tant dolç com reconfortant.

Aquella nit vaig dormir com un tronc, de puta mare, vaja. L'andemà vaig repetir l'esmorzar homenatge i vaig desfer tota la vall, des de la neu en desgel a la sorollosa jungla, relliscant o fent patinatge artístic muntanya avall, dient adéu als natius, als yaks, a les muntanyes, a les parets mani, i al troç de Marçal que s'havia quedat contemplant els yetis i els gegants de gel i pedra.

El dia següent em dirigia a Pokhara en un bus a rebentar de penya mentre veia Nepal passar per la finestra com si fós una d'aquelles pelis de Tarda de Cine de TV3 que sovint t'acaben agradant i tot. Estava còmode i feliç i vaig arribar a la conclusió que és quan estic en moviment quan em sento millor. Pensava que potser era un nòmada i això ja m'estava bé. Vaig passar els meus ultims dies al paradís, contemplant el llac Phewa i la serra d'Annapurnes amb els seus “vuit mils” i ultimant els detalls per donar un gir brusc a la meva vida. Un matí assolellat de febrer vaig fer una oració a l'esperit de l'oest i vaig començar a pedalar la Siddharta Road, la carretera que em duria a Lumbini, on va néixer Gotama Budha. Em dirigia a l'oest i m'agradava pensar que perseguia el sol. Em vaig donar les gràcies per haver escoltat la veu del meu cor i vaig saber del cert que la vida em proporcionaria tot allò que necessités durant els llargs 10.000km que pretenia recórrer i que m'esperaven amb els braços oberts d'un germà quan t'espera.

III – Siddharta Road

Pedalava considerablement cansat sobre l'asfalt gris i castigat de la carretera Siddharta, Nepal avall, mentre divagava sense gaire preocupacions més enllà de les agulletes i el mal de cul que tenia d'anar amb bicicleta. Em resultava fascinant que la primera carretera a rodar es digués carretera Siddharta, i també era molt curios haver començat al febrer dels Aquari estrenant l'Era d'Aquari. M'havia començat a documentar sobre astrologia uns mesos abans i per una d'aquelles coses de la vida en volia saber més i més i més... Resultava que a la meva vida anterior havia estat Lleó, un de molt, molt orgullós. Tant orgullós com per oblidar-se d'estimar les persones del seu entorn proper, o almenys això deia el node llunar sud, o també dit “Cua del drac”, revelant els “deutes karmics”. Pel contrari, el “Cap del drac” o node nord indicava que em dirigia a Aquari, el que reparteix aigua i vida, i això em molava molt. Tot encaixava a la perfecció i entenia que havia de passar per Taure en tant que necessitava de la constància, perseverància i paciència de l'element Terra per treballar i desenvolupar aquell amor incondicional que culminaria, potser, a la meva següent vida (Bessons, pel que podia llegir del cel). I què collons, jo tenia moltes ganes de repartir aigua i vida i no em pensava esperar a renéixer ni Bessons ni Aquari.

Amb tot això anaven passant les hores de la maneta dels kilòmetres i vaig arribar a Lumbini un diumenge de febrer a les cinc de la tarda, després de dies rodant, exhaust i afamat, però irradiant una felicitat que a Catalunya no hauria imaginat tenir. Vaig menjar i dormir i vaig dedicar tot el dia següent a visitar el lloc de naixament de Buda i la World Peace Pagoda. Donat el cas que la pau al món és un dels meus “temes” o coses que em motiven vaig orar davant la Pagoda i vaig fer la “Metta Bihana”, una meditació que vaig aprèndre al vipassana i que pretén compartir el benestar d'un mateix amb tot el món, i el meu benestar em semblava que en seria una bona dosi. També llegia molt el Dhammapada, les lliçons de Buda, i em vaig quedar amb els versos d'un sutra en particular (els sutras són els diàlegs dels budes amb els seus bikhus o aprenents) que traduit al català diria més o menys així:

“Igual com l'oceà té un sol sabor, el sabor de la sal;

Aquestes lliçons tenen un sol sabor, el sabor de la llibretat”.

M'agradava molt llegir-ne algunts fragments per omplir moltes estones lliures i donar-hi voltes i més voltes fins arribar a la conclusió que tot és més senzill del que pensem, que pensem massa i que la mateixa cosa és tant fàcil com difícil en funció de com te la plantejes. Filosofava contínuament i l'energia de Lumbini em motivava a seguir llegint i reflexionant sobre totes aquelles qüestions més aviat profundes i existencials que normalment ens persegueixen al llarg de tota la vida i ens demanen que hi dediquem almenys uns minuts. Aquells dos dies a Lumbini em van servir per fer una respiració profunda després de la primera impressió d'un viatge que em duria a casa atravessant gairebé dos continents i si, sabia del cert que mai ningú hauria pogut acabar amb el poder que sabia que tenia. En qüestió d'una setmana havia deixat enrere aquells desnivells pronunciats que em feien pensar que pedalar també era com la vida mateixa: de vegades amunt, de vegades avall, de vegades fang, de vegades roques... i la màgia de Nepal també va quedar-se enrere no sense plantar una llavor que veuria florir poc a poc.

Finalment entrava a India per Sunauli rodejat per la pols, la sorra i els molestos càxons característics dels pobles “de pas” del Terai. Em dirigia a Nautanwal on agafaria un tren que em duria 300km al sud fins a Varanasi, la ciutat de la llum, en 15 hores i no pas 8 com m'havia mal informat el senyor de la finestreta. Donat el cas que estava acostumat a la relativitat del temps nepalesa, en el sentit que mai ningú arriba a l'hora, el delay no em va semblar fora de lloc i no li vaig guardar rencor al tio de Renfe India o Indian Railways, imagino que deu ser. Durant el viatge aprofitava per demanar la traducció d'algunes paraules del nepali o anglès al indi i va ser un error perquè el senyor que me les traduia ralment no m'entenia i repetia el que jo deia, així que me'n vaig anar amb la falta impressió que l'indi i el nepali eren iguals. També aprofitava per intentar trucar l'Anita, una noia que coneixia molt poquet a Catalunya però vaig conèixer més a Nepal i que ja hauria marxat de Varanasi abans que hi hagués arribat jo pedalant si no fós perquè vaig agafar el tren. El tema és que contactar-la va ser impossible durant el trajecte i jo menjava i feia cops de cap contra la paret del tren que em despertaven quan, de tant en tant, m'adormia.

IV - Bhom Bolenat

V - Sab Kuch Milega

VI - Impermanència

VII - Let It Be

VIII - Equilibri